Complint amb el calendari de sortides programades de la Mancomunitat de btt de l’Anoia, aquest dissabte dia 16 de Setembre tocava pujar el Puigmal amb bicicleta. Tot i l’esforç, constància i perseverança dels meteoròlegs al llarg de tota la setmana, no van aconseguir espantar a un gran nombre de ciclistes als quals les ganes de pedalejar i de passar-ho bé van poder més. Amb una puntualitat rigorosa, sortíem amb cotxes particulars de bon matí en direcció a la Cerdanya, concretament fins a Queixans, un petit poble situat entre Puigcerdà i Alp i punt d’inici de la nostra excursió.

Tant pron vam sortir de Queixans i amb el cel ennuvolat, vam començar el que seria una llarga pujada que ens acompanyaria durant moltes hores fins a guanyar els més de 1600 metres de desnivell que separen la vall del cim de la muntanya. La pujada no es feia carregosa, doncs ben coneixedors dels que suposava aquesta excursió, portàvem un pas tranquil i de grup mentre aprofitàvem per anar xerrant o observant com anaven canviant les vistes a cada metre que guanyaven, i fins hi tot hi havia qui no apartava els ulls de les bores dels camins esperant trobar-hi el tresor de la tardor, i tot s’ha dir, amb un gran èxit, doncs es van trobar alguns rovellons i ceps que van servir per fer dentetes als molts boletaires que passejaven els seus cistells per aquells bonics boscos. I d’aquesta manera vam travessar la Serra de Queixans fins a arribar al Pla de les Forques, un lloc molt peculiar que vam aprofitar per esmorzar mentre ens explicaven fets del passat que havien ocorregut en aquest indret. Amb la panxa plena i mentre el temps continuava amenaçador, vam continuar ascendint per una pista que deixava un paratge ben bucòlic entre pins, vaques i cavalls, que van fer que sense adonar-nos, entréssim a França per la Basseta del Ras, i mica a mica anéssim deixant els pins per obrir-nos en prats on el camí es feia realment difícil de seguir, més que res perquè era inexistent i cadascú es feia el seu propi camí (fins hi tot circulant en alguns trams a quinze bicicletes d’amplada), i així fins al Pla Salines a 2200 metres d’altitud.

A partir d’aquí continuàvem per un caminet en mal estat que s’enfilava de valent mentre serpentejava buscant els colls i que mentre alguns ho pujaven a sobre la bicicleta fent rodar els seus “molinets”, d’altres s’ho agafaven més en calma i ho pujaven xino-xano tot observant els espessos núvols que tapaven i envoltaven el nostre objectiu. Mentre continuàvem guanyant alçada, el temps canviava amb una velocitat esgarrifosa, tant que en un tres i no res, tot just arribant al Puig Dòrria, a escassos metres del Pas dels Lladres (2650 metres) i punt final ciclable de la nostra ascensió, la boira se’ns va tirar a sobre i una aigua neu glaçada (estàvem a 3 º C.) va començar a picar-nos a la cara impulsada pel fort vent que anava agafant força amb l’alçada. Tot i la roba que portàvem doncs ja estàvem previnguts, la nostra suor va començar a glaçar-se, i fins hi tot a algú ja se li estava glaçant la sang !, pel que vam decidir de sortir de sota aquell núvol i començar el llarg descens que ens esperava després de tantes hores de pujar. I igual que el temps canviava ràpidament mentre pujàvem, també ho va fer mentre baixàvem, encara que ja no va deixar de plovisquejar en tot el dia. Arribats de nou al Pla de Salines, vam deixar el camí pel que havíem pujat i ens vam llençar per l’obaga de la muntanya, recuperant els pins fins a convertir-se en preciosos i immensos boscos, al mig dels quals vam trobar el bonic paratge de l’Orri de l’Andreu, amb un parell de refugis de muntanya que vam compartir amb unes famílies mentre aprofitàvem per aixoplugar-nos una mica a la vegada que fèiem el nostre dinar de motxilla.

Després de dinar vam continuar amb el descens per dins del Bosc de Palau, i vam anar baixant durant tanta estona, que fins i tot ens feia dubtar de que tot allò ho havíem pujat. Ja més a prop de “la civilització”, vam trobar companys ciclites francesos que van quedar sorpresos del nostre peculiar i gran grup de ciclistes de muntanya i fins hi tot ens van ensenyar un corriol que ens va portar, a la fi, fins la vall, concretament a Palau de Cerdanya, des d’on vam deixar França per arribar, després de fer un cafè per escalfar el cos, i per camins planers i verds fins al nostre punt de sortida a Queixans. En resum, 55 Km amb un desnivell considerable i unes condicions climatològiques força adverses, que estic segur que han deixat un bon regust a tots els assistents i ha fet d’aquest dia, un dia inoblidable per a tots nosaltres, que no dubtaríem a repetir i que hem d’agrair al nostre company Martí Vilanova, que ha perdut moltes hores perquè tots nosaltres en poguéssim gaudir amb seguretat.