Encara faltaven tres quarts d’hora per l’hora de trobada davant del Canaletes, però quan hi vaig passar, ja vaig veure samarretes de la Mancomunitat voltant per allà. “Bé, hi ha ganes”, vaig pensar. Però des d’allà fins a casa, a cada cantonada, a cada carrer, trobava una samarreta verd-i-blava damunt d’una bicicleta, que feia ensumar a tothom de que avui passava alguna cosa, alguna cosa que tenia a veure amb les dues rodes propulsades amb tracció animal.
Finalment vaig arribar al Canaletes, “tard com sempre” dirien alguns, però allí hi eren tots, neguitosos per sortir, hi eren els que feia dies s’havien apuntat, els que ho havien fet a última hora i fins hi tot els que no s’havien apuntat. També en faltaven, per motius vacacionals, de treball, familiars o accidentals, però sigui com sigui, entre moltes cares que no coneixia, d’altres que si, i d’altres que trobava a faltar, es respirava Mancomunitat.
En bon humor i bon ambient, el grup més heterogeni que jo mai he vist sobre rodes, va anar avançant lentament sobre el llarg camí que ens esperava fins a Cal Maginet, però a mida que la foscor ens envaïa, el gran grup es va anar partint en molts grups que anaven degotant a Cal Maginet, i que em van fer patir molt i creuar els dits per tal de que arribessin tots i no es perdés ningú, tot i el gran esforç que feien, i que molts no s’adonen, els experimentats pastors Segura, Solà o Nager entre d’altres.
Del sopar, poca cosa a dir, doncs està en la línia del nostre patrocinador, que aquesta vegada (ho dic per l’experiència trespedalera), no es va veure desbordat per un ple total de samarretes verd-i-blaves, i el bon humor tampoc hi va faltar. Per postres, tothom va poder assaborir un àlbum amb un recull de fotografies i retalls de premsa del primer any de la Mancomunitat, així com un muntatge fotogràfic de la multitudinària Igualada-Girona. A l’hora de marxar, al posar-nos una vegada més sota els estels sense lluna, n’hi ha que es van transformar i van entrar novament les presses, començant a estirar el grup. Aquí em vaig tornar a espantar, el gran grup era impossible d’ajuntar, i la feina dels pastors esdevenia gaire bé impossible, i si bé és veritat que molts es coneixien el camí molt bé, també n’hi havia que no se’l coneixien gens, i cal afegir que de nit i sense lluna s’han de reconèixer molt bé les cruïlles. Però la meva por va anar en augment quan vaig veure pel terra a un noi que es recargolava després de rebolcar-se una bona estona pel camí. Estàvem tot just a l’inici de la tornada i quedaven molts Km. pel davant. I el ritme no va afluixar, encara que afortunadament no hi van haver més incidents, potser fruit de la sort, pot ser fruit de posar més atenció, o .... pot ser.... tot són imaginacions meves. El que és un fet és que la tornada va ser molt ràpida, que no es va fruir de grup, i que en els reagrupaments els primers sortien abans de que arribessin els últims.
Sento molt haver aixafat la truita a tots aquells que, ja arribats a la zona urbana, volien fer “un paseíllo” per la rambla, o anar a fer el toc a cal Font, però considero que el nombrós grup que anàvem, a les tres de la matinada, amb les nostres pobres fonts lluminoses, alguns sense llum davant, altres al darrera, alguns poc visibles, alguns amb proteccions ínfimes, i sobre tot algun amb poc respecte pels veïns, no eren les condicions més apropiades perquè la vetllada acabés bé.
Crec que tots vam arribar, crec que tots ens ho vam passar bé, ens vam reunir molta gent i vam experimentar sensacions noves per alguns. Això és el que cal recordar, però com que això no és una crònica, ni tampoc ha d’anar al diari, sinó que sols es tracta de les meves impressions, i que poden divergir perfectament de les de qualsevol altre, he de dir que vaig enyorar les nocturnes dels anys anteriors, les nocturnes trespedaleres, unes sortides que molts no heu conegut i que per tant no podeu comparar, però si em creieu, us diré que eren més relaxants, segures i entranyables.
Si més no, ningú es pot enfadar amb aquesta crítica, doncs al cap i a la fi, el vocal d’aquesta nocturna era jo mateix.